J O A Q U I M A  de  V E D R U N A
a   M O N T S E R R A T

El primer cop que vaig fer aquest camí, fa poc més d’un any, va ser just l’endemà de rebre l’encàrrec de fer l’escultura. Pujant, lleugerament cansat, just després de travessar l’ombra de les alzines, en obrir-se la clariana i recuperar de nou la visió de la muntanya de Montserrat, vaig sentir que aquest seria un bon lloc per aturar-se, reposar i contemplar. Aquest espai, aquest entorn i la seva llum, han estat l’origen; els primers en començar a donar forma a la pedra.

 

Durant el procés de talla, dur i lent, entre cop i cop d’eina, es desperten tota mena de pensaments i estats. Lentament, es va establint un diàleg amb la pedra; cal escoltar-la per entendre-la i conèixer les seves possibilitats. Malgrat que partim d’un propòsit concret, d’una forma definida, a mesura que anem treballant la matèria ens adonem que només podem fer el que ella ens permet de fer.

Cada cop d’eina ha de tenir la força suficient i precisa per trencar la pedra però, alhora, la cura per no trencar més del necessari. Cal descobrir i respectar cada trencament, cada nova forma, abans de donar el següent cop.

Força i cura eren les paraules que em venien al cap mentre veia com anaven apareixent cara, mans, genoll... Convertint-se, aquestes paraules, en reflexions sobre l’art d’educar, d’ensenyar, d’acompanyar. Força i cura.